Divendres 23:00 h, l’Ariadna i el
Miquel ja dormen i la Maria i jo ens disposem a sopar amb la tranquilitat de no
haver d’anar a treballar l’endemà. L’Ariadna ha agafat el comandament i ha
deixat posada una competició gimnàstica a la TV. Mentre la Maria i jo sopem
sense fer-li cas a la TV parlem del 27-S. Durant la conversa, veig saltar i
caure un gimnasta i reflexiono.
Veient com s’està desenvolupant la
campanya, tinc clar que el 27-S no ens portarà cap a una Catalunya independent,
pròspera i rica. Jo penso que ens durà a una nova relació amb l’estat més justa
i equitativa. De fet, tinc la sensació que aquest és l’objectiu dels
estrategues de Junts Pel Sí. Sincerament, no em sembla malament però em
preocupa que passarà amb tota la gent de base quan decideixin donar la passa
enrere que caracteritza qualsevol negociació. En aquesta candidatura hi ha gent
molt vàlida com el Raul Romeva (professor meu a l’Autònoma, excel·lent
funcionari a la UE i millor persona) i autèntics retalladors-destralers (va per
tu Artur, on són les meves pagues?). Així, em sabria molt greu que la cosa
acabés en una escissió.
En segon lloc, cal destacar que les
alternatives són diverses. La CUP torna
a ser un altre capítol del mateix i semblen ser els únics capaços de tirar
endavant la via de la DUI (no confondre amb DIU si us plau). Tanmateix, la seva
gestió em desperta els mateixos dubtes que les seves assemblees ja que en
política municipal em tenen molt despistat; per exemple, han sigut capaços de
reunir-se amb el PSC a El Vendrell després de catalogar-los com el diable i els
responsables del caos. Seran capaços de votar a favor de la investidura de Mas?
Ciutadans i el PP semblen el mateix
però no ho són. Ciutadans s’assembla més a un partit socialdemócrata europeu en
l’àmbit social i econòmic però té un discurs similar al PP en l’àmbit nacional.
En aquest sentit, cal dir que la idea de Francesc de Carreras el 2004 ha reexit
i de quina manera. Els taronges serán la gran sorpresa de les autonòmiques i
les generals. Tot i que no compartim les mateixes idees, cal dir que la Inés
Arrimadas, l’Albert Rivera i companyia saben al que juguen i ho fan bé. El PP
té un candidat ultra pro PxC tot i que el tàndem amb l’Andrea Levy farà que la
castanya no sigui molt grossa.
Unió i el PSC fan el que s’esperava.
Unió és el partit de la burgesia catalana que parla català (la que vota
castellà vota al PP) i el seu seny els conduirà a obtindre representació segura
al Parlament de Catalunya. Els demócrata-cristians s’ho mereixen, han treballat
molt en circumstàncies molt adverses i tenen un programa molt elaborat
replantejant la geometría variable. Finalment, el PSC torna a girar a
l’esquerra i ho celebro. La seva aposta federal pot semblar insuficient però és
encertada, només els hi falta treballar el tema d’acceptació d’una possible
consulta acordada i ho tindran. A diferencia del PP, han sabut evolucionar i
amoldar-se a les circumstàncies.
Personalment, tot i que hi ha alguns
elements que sobren (els d’alerta al pacte i d’altres herbes), jo votaré
Catalunya Si es Pot per dos motius:
1.
Com
a delegat sindical de CCOO la meva prioritat és garantir el plat a taula i
després parlar del sexe dels àngels.
2.
L’Hortènsia
Grau és la parlamentària més treballadora que he vist. S’implica amb
tot i per tots i he pogut aprendre moltes coses d’ella. Per la seva presència cal votar aquesta
llista.
En conseqüència, aquí va la meva
travessa de primer a últim: Junts pel Sí (sense majoria absoluta), Ciutadans,
Catalunya Si es Pot, PSC, PP, CUP i Unió (entra segur).
Finalment, ja hem acabat de sopar i ens
assentem al sofà. El gimnasta que ha saltat ha fet una passa enrere i no s’ha
classificat tot i fer el seu rècord personal. Canvio de canal i poso Televisió
El Vendrell. La Mar Vives, amb un somriure, ens explica l’última gesta dels
Nens de El Vendrell. Penso en la política municipal, escriure un altre
article.
Politòleg, empleat
públic de la Generalitat i delegat sindical de CCOO.
Sinpatizant de ICV.
President de l'Associació de Veïns Tancat III.
